Des de temps immemorial, a les cases de la muntanya s’ha fet ratafia. El cerimonial, pels volts de Sant Joan, de recollir nous verdes i herbes per posar-les a macerar en aiguardent era una manera de saludar l’estiu. A cal Portet hem recollit aquest esperit per traslladar-lo als nostres licors.
Un exemple és la Ratafia de l’Ermità elaborada amb la recepta més antiga fins ara coneguda, de finals del segle XVIII, recuperada per Fra Valentí Serra de Manresa, caputxí.
El transport de fusta pel riu, des dels boscos del Pirineu fins a les drassanes de Tortosa, era una activitat duríssima i perillosa, impensable avui, pròpia d’homes valents i bregats, que es jugaven la vida dalt dels rais. Els raiers de la Pobla de Segur i del Pont de Claverol eren coneguts a tot arreu per on passaven pel seu caràcter alegre i animós.
Us heu fixat quants rius que corren per les valls pallareses porten el nom de Noguera? Sense anar més lluny, la columna vertebral del Pallars és la Noguera Pallaresa. I quants noguers o nogueres hi ha arreu del territori pallarès?
Si la base d’una bona ratafia catalana són les nous verdes o tendres, no hi ha altre territori com el Pallars per fer la millor ratafia
“Amb ulls de cuinera, penso que la ratafia són glops amables de cultura mediterrània.”
(del llibre La Ratafia dels Raiers. Història d’un Licor Pirinenc, de Pep Quintana i Riera. Garsineu Edicions, 2017)